LA NOVA DIGLÒSSIA (II i III)

LA NOVA DIGLÒSSIA (II)

JAUME CORBERA. Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d’usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B) és el seu menyspreu majoritari no només per aqueixes llengües B, sinó també per les altres llengües en general.
L’interès que tenen els espanyols ( = castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l’aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib (vegeu, per exemple, aquest article), i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per a aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d’aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d’autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha, també, un gran percentatge de persones adultes incapaces d’expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8 %)*, Grècia (43,4 %), França (41,2 %) (Comunicat de premsa d’Eurostat 137/2009, 24 de setembre de 2009).
Una dada important per a conèixer l’interès d’un estat a fer els seus ciutadans políglotes és com plantegen l’ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques i l’Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra, a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be), s’ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l’educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l’educació secundària (en el nostre cas, el Batxillerat). ¿Què passa a Anglaterra, i a tot el RU? Doncs que només s’ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) als darrers 3 anys de l’ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre 11 i 14 anys! I pus! Al tercer grau d’ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària a l’actualitat. La conseqüència lògica n’ha estat la disminució d’alumnes que l’aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, el 2004 s’examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d’Educació Secundària, s’ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d’alemany s’ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l’Estudi Europeu…, taula 2.3, p. 24).
Vist des d’una altra perspectiva: el 51 % d’alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d’Eurostat 137/2009…). A més a més, interrogats els alumnes** si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53 % responen que no (Estudi Europeu…figure 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59 % de flamencs belgues a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la walona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l’aprenentatge del francès:  “Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing.” (Estudi europeu…, p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu…, p. 44)
 ¿Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d’aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100 %, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d’aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l’ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s’aprèn també gal·lès), i l’ensenyament d’una llengua estrangera és quasi testimonial, més per dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d’una capacitat políglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.

*Sé cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és molt més alt, perquè és a la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre més interès per a aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran pes econòmic del turisme.
**No queda clar a l’Estudi si són només els alumnes d’11 a 14 anys, que tenen 1 llengua obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa; però tal com s’explica, i pels resultats, crec que només són els primers.

Comparteix
_____________________________________________________________________________________________


LA NOVA DIGLÒSSIA (I III)

JAUME CORBERA. A l’article passat us explicava que els ciutadans del Regne Unit tenen molt poc interès per a estudiar llengües estrangeres, fet que es manifesta en els escassos tres anys (entre els 11 i els 14) que dediquen al francès dins l’ensenyament secundari, desinterès clarament motivat pel fort sentiment diglòssic (a favor seu, és clar) que tenen en relació a la llengua anglesa, que saben hegemònica al món. Mirau aquesta notícia: “Ben Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni català ni castellà.
Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l’idioma comú és l’anglès, i ell s’hi passa bona part del dia intentant entendre les claus del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove.” (Presència 2142, del 15 al 21 de març del 2013, p. 36) No dubt que Mr Lenher és un savi, n’estic ben segur, vaja! ¿I un savi que duu 6 anys a Barcelona pot continuar ignorant no ja el català, sinó fins i tot el castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que aquest senyor es passa moltes d’hores dins el CRG, on només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu relacionar amb els veïns de casa seva… I no ha après català ni castellà! Deu anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s’ha d’esforçar a aprendre la llengua local… És clar que segurament la gent el tracta així perquè no té aspecte físic de paquistànès o indi, ni és negre… La seva aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important… És evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt més oficial que l’altra, per cert) no és per manca d’aptitud intel·lectual per a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat, que així ja li va bé.
A part, però, del detall de la (presumpta) disposició personal d’aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en català. Em direu que això no té res d’estrany, que és així pràcticament a tot el món, i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d’estats molt rics i influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han imposat, i els altres s’hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen ?) deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una actitud que ja ve d’anys enrere: dins el anys 1930 científics alemanys assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada dels 60 un conjunt de científics nord-americans i britànics “redescobriren” aquesta relació, cosa que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el consum de tabac (vegeu-ho en aquest article, p. 3).
Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i d’aquests just el 2,7% són en portuguès (ídem, p. 6)… La discriminació lingüística és evident, i per a contrarestar-la fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el suport principal de l’estat brasiler de São Paulo, instituiren el 1997 una base da dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la recerca sobre salut (SciELO), gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i portuguès (n’hi ha una part minoritària en anglès) és projectada internacionalment.
Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l’excusa que si no es fa en anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després aquesta no s’ha d’usar mai? ¿Volem una llengua coixa en l’àmbit científic? Es pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l’anglès) i donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d’anar en aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de l’ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l’escola franquista som conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, gramàtica…) en castellà, i que és molta encara la gent d’aquestes generacions que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s’hi refereix amb el terme castellà que li ensenyaren.
Amb l’assoliment de l’escola en català havíem aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres; doncs ara volen (PP i CIU, vegeu el meu primer escrit d’aquesta sèrie) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la terminologia novament en castellà o en anglès! ¿Com podrem mai tenir investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que estudien?[1] El TIL a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també l’objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l’excusa perfecta per a contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.


[1]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès parlar del “Castilian plateau” per a referir-se a l’altiplà ibèric (la mesetacastellana). (Missatge a Migjorn de 25/07/2013.)
Publica un comentari a l'entrada