Josep Gifreu, Enllaçats i l’espai de comunicació en català [Sal·lus Herrero]

Sal·lus Herrero

El 26 de gener d’enguany, la revista El Temps, número 1650, portava de títol: “TV3 al País Valencià: una solució possible”. Hi ha una editorial “Excuses de mal pagador?” que comença dient: “Durant anys i anys els Governs del Partit Popular al País Valencià van perpetrar el doble joc. D’un costat, mantenien contactes amb la Generalitat de Catalunya per fer possible la « reciprocitat » entre Canal Nou i TV3. De l’altre, tancaven tots els repetidors de Televisió de Catalunya i perseguien i sancionaven Acció Cultural. Al final el que compta són els fets. I els fets són irrebatibles en aquests cas. El PP de Zaplana, Camps o Fabra volia impedir que TV3 es poguera veure al País Valencià. I ho va aconseguir, la resta són rondalles i mentides. Els populars ‘valencians’ mai no van tenir la intenció d’intercanviar senyals amb Catalunya. Perquè políticament els repugnava. Consideraven letal la influència que els programes “catalans” podien tenir sobre l’audiència valenciana. El tancament de Canal Nou encara ho va complicar tot més, si era possible. Sense emissions pròpies, la “reciprocitat” perdia tot el sentit. El resultat final va ser –és- l’hegemonia absoluta dels Canals de televisió de cobertura estatal, i per tant, de la llengua castellana. L’imaginari col·lectiu dels valencians –les seues referències històriques, socials i culturals- una vegada més, torna a ser “el de todos”.
Acaba l’escrit editorial d’El Temps, esmentant que el nou Govern de la Generalitat Valenciana, capgira els plans del PP de genocidiar del tot la llengua de la valenciana gent, al remat, es diu que no és un problema tècnic, perquè “ampliar el multiplex actual és fàcil, la tècnica doncs no es una excusa”, tot i que s’afirma que “Es “més raonable” políticament entendre que la Generalitat Valenciana vulga esperar a reobrir Canal 9 per permetre que TV3 arribe al País Valencià. Però lingüísticament, culturalment i socialment no s’entén tant. El model comunicatiu valencià actual dilueix la ‘diferència’. I és urgent, almenys, contrarestar-lo amb mínims”. Acusar de "doble joc" al que ha fet el PP al País Valencià és massa poc; cal parlar per definir la política lingüística del PP, de cinisme, immoralitat, de corrupció institucional il·limitada, d'indecència i voluntat de fer el major mal possible amb voluntat d'arrencar del tot l'arrel catalana del País Valencià. Perquè no cresca cap flor, per exterminar-ho tot, per no deixar ni un bri d'herba.
  • El manifest d'Enllaçats per un espai comunicatiu en català em sembla d’una precisió extraordinària, que radiografia la situació actual i fa propostes molt assenyades. (Josep Gifreu) 

En una entrevista en aquesta revista “El Temps", per banda de Violeta Tena a Josep Gifreu, el catedràtic de Teoria de la Comunicació, que va publicar l’any passat “El català en l’espai de comunicació” (Aldea Global), explica què significa un espai de comunicació, de mínims, en català i afirma que “la reciprocitat és una aspiració de mínims”, perquè “hem de pensar un model de cooperació entre tots els territoris més enllà de les fronteres administratives i polítiques”.

Pel que fa al desert comunicatiu en català al País Valencià, Josep Gifreu, diu: “En el marc del països que es consideren civilitzats i democràtics, la situació [de tancament de RTVV i de censura de TV3] és del tot anòmala. Aquest cas és especialment terrible per a la mateixa gent del País Valencià, però també per al conjunt de la catalanofonia. València ha estat molt torturada pels agents polítics que han actuat contra la normalització de la llengua. Aquesta normalització exigeix disposar d’uns mitjans en llengua pròpia que abastin el conjunt del País Valencià i que a més puguin rebre’s a la resta del territori catalanoparlant. Particularment, com a membre de la comunitat de llengua catalana, només puc que lamentar aquesta situació i aspirar que es puga solucionar en un context polític favorable com el que tenim ara”.

Quan li pregunten quines perspectives obri, que per primera volta a la història, Catalunya, País Valencià i les Illes [i Aragó] tenen voluntat de signar acords de reciprocitat, per a l’espai de comunicació en català? I després de dir Gifreu que “la reciprocitat pressuposa que hi ha corporacions de ràdio i televisió en cada territori i aquests ens es posen d’acord per intercanviar i tenir accés a les emissions de cadascun d’ells. Però entenc que això és una aspiració de mínims. És un model d’intercanvi superat per les exigències d’evolució tecnològica i d’una competitivitat cada volta més aguda sobretot en el camp de l’audiovisual. Per tant, sóc de l’opinió que caldria anar més enllà de la reciprocitat de canals i programacions. L’actual context obliga a obrir línies de treball cooperatiu i de coordinació per poder oferir més enllà de els programacions locals unes produccions conjuntes que siguin competitives en les noves plataformes de distribució i d’accés. Ni Catalunya ni el País Valencià ni les Balears ni Andorra [ni la Franja], disposen per elles soles dels recursos suficients. Ens cal posar al servei d’una plataforma comuna tota la creativitat i totes les bones idees que s’hi puguin generar. La catalanofonia no pot estar parada i mirar-se el melic. Cal superar això i tenir una visió de conjunt. Ens cal pensar un model de cooperació entre tots els territoris més enllà de les fronteres administratives i polítiques. Només així podrem tenir una presencia normalitzada coma espai cultural diferenciat en el conjunt del ciberespai”.

Li pregunta Violeta Tena per la proposta del president de la Corporació Catalans de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, que parla de constituir un consorci conjunt i Josep Grifeu diu que “Aquesta idea de Brauli Duart, d’entrada, és interessant perquè planteja una línia de col·laboració. Caldria veure com es concreta el consorci i amb quins objectius. El que jo plantejo és una línia d’acció política, ‘no només’ corporativa. En aquest sentit, vull recordar la iniciativa del manifest de l’espai de comunicació en català que l’octubre passat va posar en circulació Enllaçats per la Llengua. El manifest està impulsat de manera conjunta i coordinada pels sindicats STEi, de les Illes, l’STEPV del País Valencià, i USTEC-STES, del Principat [a més del Moviment Franjolí i l’Escola Bressola, entre altres associacions culturals, partits i plataformes pel dret a decidir]. Em sembla un manifest d’una precisió extraordinària, que radiografia la situació actual i fa propostes molt assenyades. Al marge de demanar la reciprocitat i l’engegada de RTVV, insta els Governs [de Catalunya, País Valencià, les Illes i Aragó] a iniciar la col·laboració necessària entre tots els ens de comunicació dels territoris de parla catalana per a la realització de programes de producció pròpia, doblatges, subtitulacions… amb l’objectiu final de generar una indústria potent. Ara és el moment oportú d’engegar iniciatives d’aquest tipus perquè tenim tres Governs proclius a arribar a acords. Ha costat molt arribar fins ací i ara cal aprofitar-ho. El problema és que tant al País Valencià com a Catalunya hi ha temes que són molt més prioritaris, considerats d’alta política […] hi ha partits al Principat que es consideren independentistes però que en aquest camp dels mèdia han actuat de manera molt regionalista, en el sentit negatiu de la paraula. Amb això vull dir que han girat l’esquena al reforçament dels vincles culturals i comunicatius amb la resta de territoris de la catalanofonia. Catalunya s’ha de plantejar si vol ser o no un motor de tot l’espai del català d’una forma col·laboradora i participativa. La cultura i l’audiovisual són dos pilars bàsics en la construcció de les identitats. Dubto que la majoria dels partits independentistes tinguin això clar. La causa de la llengua catalana, o la salvem entre tots o no es salvarà. Només amb la independència no salvarem la causa del català”. Ras i curt: “des de la complicitat de cadascun dels Governs es podrien trobar solucions tant si Catalunya esdevé independent com si no”.

Al remat, preguntat si el Govern valencià hauria de recuperar TV3 sense dilacions [com s’ha fet a les Illes recentment]? Diu Josep Gifreu: “Sí, absolutament. Ho hauria de fer com un senyal de normalitat i de canvi […] Cal passar pàgina d’aquella política del PP que va posar fi a TV3 i va posar el tancament de RTVV”. Remembrem que ha sigut una política a l’antiga Corona d’Aragó, on ha gaudit de majoria absoluta el PP, que ha lligat corrupció institucional en profit propi, finançament il·legal, malbaratament de cabals públics per embutxacar-se’ls i foment de l’anticatalanisme per generar al País Valencià un nacionalisme espanyolista i castellanista contrari al català, en fer ús d’una noció de ‘valencià’, dialectalista, particularista i contraposat –furiosament- al català, tant al País Valencià, com a les Illes i a Aragó, amb denominacions de noms de la llengua com a 'LAPAO', amb l’objectiu de negar i anorrear el català a tot arreu, amb voluntat fragmentadora i exterminadora.

Josep Gifreu, a proposta dels sindicats dels Països Catalans i els departaments sobre mitjans de comunicació i sociologia corresponents, hauria de ser nomenat doctor honoris causa a les universitats de les Illes, del País Valencià i d’Aragó perquè les seues reflexions sobre l’espai de comunicatiu en català al segle XXI són una eina bàsica per garantir la reproducció cultural i la supervivència de la nostra llengua i cultura catalana en risc, amenaçada per un estat espanyol que sempre ha tractat -i tracta- de minorar-la, invisibilitzar-la i d’aniquilar-la.


Sal·lus Herrero, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-País Valencià